Petita història dels Muñoz i Arroyo, pels nostres fills i filles

En Paco i la Lola

El besavi es deia FRANCISCO MUÑOZ DELGADO, vivia a Bullas, un poble de Múrcia. Aquest senyor era Moliner i, per això, hom li deia “Paco el molinero”.

En “Paco del molinero” va conèixer una noia, grassoneta i bufona que es deia Lola, però a alguns els agradava anomenar-la “Flori”. Aquesta noia es deia DOLORES SÁNCHEZ SANDOVAL. Has de saber que abans es considerava molt maco ser gras i tenir la pell molt blanca; no com ara que tothom vol estar prim i ben moreno.

En “Paco el Molinero” y la “Flori” van ser nuvis durant molt de temps, perquè en aquell temps els enamorats no podien veure’s a soles per parlar de les seves coses. Havien d’anar ben mudats a passejar pel poble al vespre per mirar-se tot dissimulant o bé veure’s de lluny els diumenges a l’església. Com que no es podien parlar van inventar formes d’enviar-se missatges com ara amb un ventall o un mocador.

Bé, doncs finalment es van fer nuvis, es van casar i van anar a viure al molí. Malgrat que aquells anys hi va haver dues guerres, es veu que van ser molt feliços. En Paco treballava al molí, feia la farina per fer el pà, cereals per donar menjar als bebès i moltes altres coses i la Lola cuidava de la casa, feia embotits i veia créixer la seva panxa. Però quan va començar la guerra a en Paco el van enviar a Madrid a fer d’infermer i la Lola es va quedar soleta cuidant del seu fill petit i fent tota la feina del molí. Era una dona molt trempada i, com que no tenia diners canviava la feina de moldre el gra per altres coses que li feien falta, com llet, carn, patates… Sort que la van ajudar la família i els amics.

Es veu que en Paco va escriure cartes molt boniques a la Lola, però com que ella no es sabia, de llegir, havia d’esperar que passés algú pel molí que li pogués explicar què deien. A poc a poc, copiant paraules d’un llibre i de les cartes d’en Paco, na Lola va aprendre a respondre les cartes al seu marit. A en “Paco el molinero” aquestes cartes li feien molta il·lusió perquè sabia que la Lola havia fet un gran esforç per escriure-les.

Ben aviat el Moliner va tornar amb la seva dona i el seu fill al molí. Aquest fillet que va trobar que havia crescut molt era el teu avi Paco. Malgrat que van ser uns temps molt difícils, no hi havia prou menjar, ni diner per comprar roba, ni sabates, ni llibres, la Lola i en Paco es van estimar molt i van tenir 6 fills: PACO, PAQUITA, ANTONIO, ADELA, JUAN I JOSE LUIS.

L’avi Paco, quan era petit, vivia al molí i es banyava al riu que hi ha al costat; jugava amb el seu gos, acompanyava al seu pare quan feinejava… Ens explicava que menjaven tots de la mateixa olla i, si un pobre trucava al molí, sempre el convidaven a dinar i havien de compartir el menjar amb ell.

Deia que, en “Paco el molinero”, el seu papa, va ser uns dibuixos molt bonics a l’estable del molí, però com que no hi havia càmeres de fer fotos, no sabem com eren. De vegades el Moliner enviava al seu fill a comprar coses amb el seu ruc, o bé a repartir la “molienda” i es veu que si es feia de nit l’avi Paco passava força por, però seguia fins que arribava al molí. Era un nen molt valent.

El iaio Paco va nèixer el 8 de març de 1935 a BULLAS (Murcia). Es deia FRANCISCO MUÑOZ SANCHEZ.

L’Heliodoro i l’Àurea

L’HELIODORO ARROYO LÓPEZ, va néixer a un poblet d’alta muntanya anomenat Riópar a la província d’Albacete i l’AUREA BLAZQUEZ MORCILLO també. De ben jovenets van començar a “parlar-se”, que era com es deia en aquells tems a les parelles que festejaven. Es van enamorar, es van casar i van anar a viure a una casa petita peró molt acollidora. Tots dos estaven molt contents de tenir una familía perquè havien crescut sense els seus pares. L’Àurea tenía els ulls blaus com el cel i era molt guapa. L’Heliodoro també era molt guapo i molt ben plantat, així que feien molt bona parella. Ell conreava el seu camp, i feia de jornaler o bé cuinava pels homes i dones que treballaven al camp i l’Àurea cuidava de la casa, feia conserves i embotits i va començar a tenir fills de seguida: ISAIAS, PAULA, PEDRO, PAQUITA, VICENTE I HELIO. La Paquita era la iaia.

Com que vivien a un poble molt petit que no tenia llum elèctric, ni aigua corrent, ni gaires diversions, es veu que a la nit la gent sortia a seure a la fresca i mentre les dones cardaven llana o feien mitjons o jerseis pels seus fills els homes esmolaven navalles, feien sabates i cistells d’espart. I mentre els grans feien aquestes coses anaven explicant històries, de vegades veritables o bé inventades, de vegades de por o bé de riure, i els nens s’ho passaven d’allò més bé.

A la iaia Paquita li agradava molt apujar-se als arbres i jugar amb els seus germans, però de ben petita va haver de començar a ajudar a la seva mama com ara portar el menjar al seu papa o anar a buscar aigua al riu.

Un dia que la Paquita no volia deixar de jugar per anar a buscar aigüa li va dir a la seva mama: “ pues romperé el cantaro”, i la seva mama, l’Àurea, li va dir: “No serás capaz”. Pero la Paquita quan tornava amb el càntir ple d’aigüa va relliscar i el va trencar sense voler. Quan va tornar a casa sense el càntir pensant que la seva mama li donaria una bona “zurra”, es va pujar a un arbre i no va baixar en tot el dia. L’Àurea es va imaginar què passava i no la va renyar.

Tot i que va haver-hi una guerra quan la iaia era petitona, la Paquita va ser molt feliç al seu poble i sem'pre va voler tornar-hi.

La iaia Paquita va nèixer el 20 de juny de 1932 a Riòpar (Albacete). Es deia FRANCISCA ARROYO BLAZQUEZ.

La iaia Paquita

La iaia Paquita va vindre a Barcelona quan tenia 11 anys. Ja vivien aquí el seu germà Isaias i la seva germana Virginia. La Paquita s’havia imaginat que Barcelona era un lloc ben bonic. Però quan va arribar es va decebre molt i va passar molts dies plorant perquè trobava molt a faltar la seva mama.

A poc a poc es va anar acostumant i va començar a treballar ajudant a una família que tenia un bar. N’estaven molt de la Paquita i la cuidaven molt. Tenien una filla que es va fer molt amiga de la iaia.

De seguida van poder venir també els seus papes i tots junts van anar a viure a Cornellà. Hi vivien molts nens i nenes i molts grans a la mateixa casa petitona i es veu que era molt divertit.

Després va començar a treballar a una fàbrica que es deia “La Fama” i s’hi va estar fins que es va casar. Li agradava molt fer jerseis de punt pels seus nebots i pastissos i anar al cine o bé a passejar.

El iaio Paco

El iaio Paco quan tenia 11 anys va començar a treballar de fuster. Primer d’aprenent amb un oncle seu i després amb un senyor anomenat Joaquin Carreño. (Quan nosaltres erem petits i demanavem moltes coses el iaio sempre ens deia: « Pareceis los hijos de Don Joaquin Carreño”, perque es veu que aquest senyor era el més ric del poble).

Quan tenia 18 anys va marxar a viure a Bilbao, a treballar a la Central Nuclear de Lemóniz i després va venir a viure a Barcelona. Quan va tornar al poble tres anys desprès el van enviar a fer el Servei Militar a Ceuta. En aquell temps molta gent venia a viure a Barcelona per trobar una feina. Així doncs, quan el iaio Paco va acabar la “mili” va tornar a Barcelona i es va quedar aquí fent de fuster.

A Barcelona encara hi ha coses que va fer l’avi, om ara una farmàcia antiga tota de fusta, l’edifici antic del diari “La Vanguardia”, l’edifici “Banca Catalana” a la Diagonal… El iaio vivia en una pensió i sempre anava molt ben mudat, amb traje i no tenia cotxe, sempre anava en bicicleta. Li agradava molt anar a passejar per la Rambla, “La Rambla de las flores” l’anomenava ell. Ah! També li agradava molt anar a ballar als envelats.

En Paco i els seus germans, l’Antonio i en Juan van viure molts anys separats dels seus pares, la Lola i en Paco que encara vivien a Bullas, fins i tot van tenir un germà i no el van conèixer fins que ja era grandet. Al temps van venir tots a viure a Barcelona, al barri de Sants. El besavi Paco tenia coloms i ocells i la besavia Lola sempre ens donava pinyols per menjar.

Jo recordo molt poques coses del meu iaio. Quan anàvem a veure’l m’ensenyava a escriure a les vores dels diaris. Tenia una lletra molt bonica i em renyava perquè a mi no em sortia gaire bé copiar-la. Feia de “sereno” a una fàbrica i a vegades l’anàvem a veure i esmorzàvem amb ell. Llavors sovint treia la guitarra i tocava alguna cançó. M’han explicat que li agradava molt llegir i escriure i que era molt de la broma. Als nens ens regalava unes boles de pedra que hi havia a la fàbrica.

De la iaia Flori em recordo una mica més. A vegades venia a viure a casa, unes vegades per gust i d’altres per ajudar quan la meva mare estava malalta. Li agradava molt fer “ganchillo” i encara tenim per casa alguna cosa que ella va fer.

La Paquita i en Paco

Una nit la Paquita va anar a un ball d’envelat amb les seves germanes i els seus pares. Es veu que estava molt guapa i quan va arribar en Paco, també molt mudat i ben plantat, de seguida va voler ballar amb ella. La iaia de primeres li va dir que no, però després va ballar amb ell i es van agradar i van quedar altres dies i van enamorar-se.

El iaio Paco vivia molt juny per gairebé cada dia venia a veure a la Paquita. Van ser nuvis durant molts anys, els agradava molt anar al cine, als balls d’envelat, a berenar a les cafeteries o a passejar per la Rambla de les Flors.

En Paco i la Paquita es van casar el 8 d’agost de 1964 i van viure a Cornellà, on van néixer el Paco i l’Helio. Era un pis molt petitó i com que no hi cabien tots van anar a viure a l’Hospitalet on van néixer la Loli i l’Oscar.

Després vem venir a viure a Sant Joan Despí, a pis gran i nou al carrer Montjuïc i vem cambiar d’escola per anar al Pau Casals. Aquest era un poble molt bonic que feia olor de poma i hi havia molts ametllers que florien a la primavera. El iaio ens portava a jugar al riu i era molt divertit rodar per la gespa. A l’estiu anàvem a la piscina que hi havia al Pla del Ven i alguns anys vem anar a l’estiu a Benicasim, a la platja. Hi anàvem amb un tren i el iaio Paco l’anomenava “el tren de los empujones” perquè deia que es parava a l’estació fins que no arribava un altre tren i li donava una empenta no tornava a caminar.

Quan érem petits van passar moltíssimes coses que t’haurem d’anar explicant a poc a poc. Aquesta història encara no s’ha acabat perquè el Paco es va casar amb la Margi i van tenir l’Oriol i en Joan i la Loli i el Xavi han tingut la Laia, la Gemma i l’Helio, i l’Òscar i la Silvia han tingut la Júlia, i l’Helio viu amb la Marta que té el Marc i l’Alba… i de ben segur que la nostra família continuarà creixent. Per això aquest conte tè moltes fulles en blanc, perquè…

Ara comença la vostra història....

NOTICIES BREUS Familia Guerrero Muñoz 30-06-14

Dissabte vam anar a buscar les nenes a prop de Banyoles on estaven de colònies. Tot bé, una mica curtes però no disposàvem de més pressupost. Ens vam fer un bany a l’estany i vam tornar cap a casa.

Diumenge ens vam adonar que la Chispy estava morta. Drama, sobretot la Gemma: la mascota al cap i a la fi era seva i ella és de sentiments intensos. A la tarda vam anar a enterrar-la als camps.

Aquesta setmana es presenta tranquila. Les nenes fan el Tecnoestiu dimarts al matí. Decretem OPEN WEEK doncs, a casa nostra per si algú vol venir a dinar, a sopar, a domir o a veure’ns una estonenta... o tot a la vegada.

Avui el Xavi comença oficialment la pel.li “ANACLETO AGENTE SECRETO”. Segur que en sentireu a parlar.

Jo treballarè fins mitjans d’agost. Matins de dilluns i dimecres a la Casa Rovira (Jacint Verdaguer, 27) i els altres dies a Fontsanta. Quedeu informats per si algú vol veure’m... o no ;-)

Ptntsss a tots i totes

P.D. Per cert, vull agafar-me un dia de festa entre setmana per anar a banyar-nos a la piscina on treballa el tiet Helio. Tenim tres places lliures al cotxe, acceptem propostes de dia i d’acompanyants.

LoveU All

El pájaro revolucionario

Este tweet despierta las ganas de jugar a la conexión:

Pedro Amador (@PetteLov)

21/06/14 17:39 Conectando puntos.

Yo tuve un profesor en EGB, en la segunda etapa de la época, al que no he vuelto a ver, pero al que nunca olvidaré. Se llamaba Pedro. Era un tipo cercano, culto, que disfrutaba haciendo de maestro. De aquellas personas que saben ver dónde otros no ven nada. Aquellos que no es que piensen bien ni mal de tí, simplemente  potencian en tí la mejor versión de tí mismo. Personas que tratan a un niño como una persona que merece ser escuchada, al que se puede pedir opinión y se le puede explicar cualquier cosa. Le debo el gusto por la poesía, por la naturaleza, la curiosidad ante el mundo y el recuerdo amable de cada conversación. 

Había un niño de clase que era particularmente desagradable con el resto de compañeros. Hacía unos dibujos negros densos, dónde yo sólo sabía ver rallotes que ocupaban todo el folio. Pedro me hizo ver más allá, me hizo mirar, desde la distancia, todo el proceso del dibujo de mi compañero. Ese niño dibujaba muy bien, figuras limpias,con mucho detalle, y una vez acabado el dibujo lo ralloteaba por encima escondiéndo el dibujo bajo los trazos negros. Evidentemente yo no podía saber qué motivaba que escondiese sus obras y nuestro maestro tampoco me explicó nada al respecto, pero a partir de aquel día miré a aquel niño de otra manera, porque sabía que sufría, que algo ocurría que yo no podía entender. Un tiempo más tarde, descubrí, avergonzada por él y por mí misma, unas marcas de correazos en su espalda. No comenté nada a nadie, porque su gesto cuando se dió cuenta de que su camiseta dejaba al descubierto un trozo de su espalda era de evidente terror por ser visto. No me hice amiga de aquel niño, no supe ser generosa y él seguía siendo intratable. Intenté limpiar sin éxito mi conciencia con pequeños gestos amables que él reconoció alguna vez con una muy fugaz mirada agradecida, pero que no nos acercaron lo más mínimo, ni me hicieron sentir mejor. Eso sí, mi conciencia de que los comportamientos suelen tener una explicación, el descubrimiento de lo que ahora llamamos empatía, se despertó en mí para siempre. Una de las semillas de mi maestro que germinó.

Y otro tweet 

	El Tonto el Pueblo (@TontoElPueblo13)
19/06/14 22:41 #ReferendumYa Se me ha posado este precioso pajarillo republicano en la huerta rediós

Me devuelve un poema que aprendí de memoria de sus labios, con una vigencia extraordinaria estos días. El Autor es Oscar Alfaro, pero lo que aquí transcribo es lo que recuerdo, que no viene a ser exactamente como el poema original:

Orden del cerdo granjero:

"Fusilen a "tos" los pajaros

y suelten por los trigales

mi policía de gatos. 

Al poco rato le traen

un pajarillo aterrado, 

que aún tiene dentro del pico

un grano que no ha tragado.

"Vas a morir por ratero"

"Pero si soy un pobre pájaro, 

que vivo de mi trabajo, 

de profesión carpintero"

"¿Y por qué robas mi trigo?"

"Lo cobro por el salario 

que usted se negó a pagarme, 

y aún me debe muchos granos, 

lo mismo que está debiendo, 

al sapo hortelano,

a mi compadre el hornero,

a la abeja obrera 

y a todos lo que ha estafado.

Que usted hizo su riqueza, 

robando a los proletarios.

"!Qué peligro, un socialista!

!A fusilarlo en el acto!

Preparen, apunten, !fuego!

Diablos, hasta los pájaros 

en la américa latina, 

se hacen revolucionarios!

SUPERVIVENT

Taller d’escriptura Sant Joan Despí. Maig 2014. Sessió 5

Exercici: Escriure un conte

SUPERVIVENT

Val a dir que sóc una persona força incrèdula. No he pogut mai fer actes de fé. Des que, a primària, un mestre em va parlar de Darwin no vaig poder tornar a creure en cap Déu. La religió forma part de les coses que respecto, però no comparteixo. Diria més, a risc de quedar fatal, sempre m’he mirat la gent creient amb una mal disimulada superioritat, una mena de vergonya aliena, com a infants que encara creuen en contes de fades.

Els dubtes sobre la meva salut mental no es poden sustentar en cap mena d’al·lucinació o creença màgica. Jo apostaria, posats a buscar-ne, més per un nou síndrome, tipificat fa poc, que han anomenat “trastorn d’oposició desafiant”, o bé una certa tendència a la hiperactivitat i la hipervigilància. Diguem que toco de peus a terra, potser massa i tot. Vés a saber si això no està també tipificat com a patològic.

Així que el que ara us explicaré podeu comptar que m’ha trasbalsat i què em neguiteja enormement no poder donar-li una explicació racional:

Fa un parell de mesos, anava cap a la feina un dilluns al matí, ben d’hora. No dormo gaire i no m’agrada fer cues a les carreteres, així que surto ben aviat i circulo amb el cotxe a una velocitat prudent, sentint la ràdio i gaudint de les sortides del sol, que, per si no ho sabeu, mai es repeteixen.

A l’altura del port una gavina es va col·locar al capó del meu cotxe i em va fer perdre l’atenció necessària per la conducció. Francament, no sé ben bé com va anar, crec que sense adonar-me, vaig fer girar el volant cap a la dreta i vaig xocar amb la tanca, trencant-la. El cotxe va sortir de la via aturant-se, obeint no sé a quin procediment, per descomptat extern a mi, just quan les dues rodes de davant ja no tocaven a terra. Així que quan em vaig recuperar de la sorpresa i els meus ulls i el meu cervell, per iniciativa pròpia, van estudiar la situació, vaig ser conscient de què em trobava en un fràgil equilibri penjat als penya segats, amb l’únic punt de suport de les rodes traseres i els baixos del cotxe fregant a terra.

Ni tan sols vaig tenir temps de tenir por. Un cotxe s’havia aturat per auxiliar-me i, mentre el conductor es posava l’armilla groga i trucava a emergències, un nen d’uns vuit anys es va apropar a la meva finestra. Recordo vagament haver pensat com era que aquell nen havia sortit del cotxe al mig d’una via ràpida, haver sentit por de estigués en perill i el fet que no gosava moure’m per no desequilibrar el cotxe.

No entenc com, les finestres estaven tancades i jo no tinc una gran agudesa auditiva, però vaig sentir perfectament com el nen deia: “Et vaig dir que ens tornaríem a veure” i em vaig quedar petrificat.

Fora del meu control, la meva ment va viatjar trenta anys enrera. Feia de monitor a uns campaments esportius i, aprofitant una excursió a la platja, els adults vam fer dos grups per poder menjar una paella allunyats dels crits de la canalla. Vaig anar al primer torn i la conversa, mig en serio, mig de broma, va girar entorn de les suposades presències estranyes a casa d’un dels monitors: Llums i televisors que es posaven en marxa sols, gots que esclataven mentre un amic els mirava fixament. En fi, res greu, però tot força torbador.

Estàvem tan a gust que ens va passar l’hora de canviar el torn de dinar amb el següent grup. La sobretaula ens tenia absolutament abduïts. Preníem cafè quan un nen d’uns vuit anys es va apropar a la taula i em va parlar directament:

- Em coneixes?

- No- vaig fer encuriosit.

- Truca’m si vols, si no, no et preocupis, ens tornarem a veure- va respondre deixant a sobre de la taula un telèfon anotat a un tovalló de paper.

En un primer instant em vaig quedar tan sorprès com els meus companys de taula. Vam estar una estona parlant-ne: potser algú ens havia estat sentit la conversa i, aprofitant la nostra suggestió, ens estava fent una broma. Durant un temps em neguitejà una mica el record d’aquella situació i, tot i que alguns testimonis oculars del fet em preguntaven sovint, mai vaig trucar a aquell telèfon.

Feia anys que no explicava aquesta anècdota, de fet ni la recordava, fins aquell moment en què va tornar a la meva memòria conscient amb tanta força.

Els bombers, la grua i l'ambulància havien fet la seva feina. Els tècnics d’emergències, veient el meu estat de xoc, van decidir portar-me a l’hospital per fer-me una revisió. Jo estava absolutament anquilosat. Responia amb monosil·labs i el meu cap girava d’un costat a l’altre buscant al nen. No el vaig tornar a veure i el conductor que m’havia auxiliat no sabia res de cap nen.

Vaig viatjar a l’ambulància estirat a la llitera. Els assistents feien broma sobre la sort que havia tingut jo i ells, que s’havien estalviat un servei desagradable i, en canvi, començaven el dia amb la història d’un supervivent.

Jo, racional de mena, ja anava tranquilitzant-me a mi mateix, explicant-me interiorment que potser tot plegat només havia estat una al.lucinació pròpia de l’estat nerviòs per l’inesperat accident. Gairebé ho aconsegueixo, però, com que el trajecte era una mica llarg, van decidir fer anar la ràdio. Em vaig intentar relaxar concentrant-me en les paraules del locutor, que, amb veu greu i arrossegant una mica massa les esses pel meu gust, feia esment d’un micro-conte que havia enviat una oient anomenada Cristina Araujo, que em va acabar de desmuntar totes les certeses, i que feia:

“Comenzaba a dar los primeros pasos y, cuando intentaba echar a volar casi se cae del resbalón y por poco no se parte un ala. Pero detrás de él, siempre vigilante, ahí estaba, y le agarró una vez más por la túnica blanca: su niño de la guarda.”

Se m'ha girat feina

Avui, se m'ha girat feina de bon matí. Però abans de sortir de casa ja ho havia fet tot:

He hagut d'acaronar una estona la meva gata. Deixar-la fer asseguda al sofà, ella mesant a la meva panxa i jo encomanant-me de pau, sentint el seu ronc.

He hagut d'enviar als meus nebots una cançó que parla que sóc imperfecta i vulnerable, però que estic aquí pel que necessitin i que els trobo a faltar.

He hagut d'escoltar el meu fill petit que m'havia d'explicar sens falta quina mesura fa el nou dinosaure que ha descobert.

He hagut de mirar amb la meva filla mitjana la tapa de naturals més bonica del món.

He hagut de parlar amb la meva filla adolescent que no és fàcil anar a l'institut, fes esport, circ, teatre... estar disponible per les amigues tristes i no perdre l'humor.

He hagut de buscar amb el meu company un forat a aquest dia per passar-lo junts. Potser dinarem plegats.

En dies com aquests quan surto de casa la bossa i la cara no fan joc, les celles em tenyeixen canes a l'aire i m'oblido la crema d'hidratar el món. Ni parlo que a casa ens guanya la pols, el desordre i els plats són fora de lloc. Tot de coses urgents han quedat pendents, cap d'important.

"El grito de la gaviota" Emmanuelle Laborit

Acabo de llegir "El grito de la gaviota" de Emmanuelle Laborit va ser escrit l'any 1994.

Em sento commoguda per la història d'aquesta dona. El relat dels primers anys, fins als 7, en què no es pot comunicar, no entén el món, és angoixant. I la descoberta del llenguatge de signes que li obre el contacte amb els seus pares i molta altra gent és emocionant, i trist a la vegada, perquè l'avoca a una mena de geto. Emociona la rebel·lia dels anys d'adolescent, incrementada per la sensació d'estar en lluita i, després de tocar fons, com floreix per tirar endavant engrescada pel teatre i aconsegueix ser premi d'interpretació malgrat la seva condició de sorda.

M'és sorprenent el fet que ella no vol, en cap moment, ser oient. No ha sentit mai i no té necessitat, no pateix, excepte pels problemes de comunicació, però no sent que li falti res, no troba a faltar el que no coneix. M'és sorprenent la negació a la utilització del llenguatge de signes que els imposen. No ho entenc. Potser és l'afany de la integració, de què el sord es desenvolupi al món dels oients, però a quin cost, quin patiment. Indica una certa supèrbia: has de ser com jo, que sóc complet. I és cert, ningú no demana a una persona en cadira de rodes que s'aixequi i camini, tothom és conscient de què cal facilitar-li el desplaçament. Quina mania tenim d'anar creant bàndols irreconciliables a la més mínima.

Sempre he dit que, si jo tingués un fill sord, faria tot el possible perquè fos bilingüe. És una opinió sense més fonament que la meva experiència de sorda post locutiva. Però crec que un sord no pot estructurar els pensaments de la mateixa manera que els qui hem après envoltats de paraules, els qui hem après a nomenar coses i conceptes. Privar-li de la possibilitat de parlar amb persones que "pensen" igual que ells, és limitar-los. Un altre cop és més fàcil pensar en un cec: com li expliquem el color blau, per exemple, i, sobretot, que entén ell: un succedani, no el que entenem nosaltres.

Per altra banda, no estic d'acord amb ella en quant als implants coclears. Els ajuts tècnics mai ens faran iguals als oients, però ens ajudaran a aprendre des de ben petits, ser independents, a tenir feines, a conèixer gent i a accedir al món més ampli. I té un avantatge: l'implant es pot desconnectar, i llavors pots gaudir del silenci, del llenguatge de signes, d'escoltar el món a través dels teus ulls. I aixo t'enriqueix, perquè no només és bilingüisme, és la capacitat de raonar, de veure el món, de dues maneres diferents, segur que tot suma i res resta.

Al matí circulant pel cinturó del litoral, quan es fa de dia, veig que a cadascun dels fanals hi ha una gavina. Crec que busquen l'escalfor del llum i l'efecte és una mena de passadís de sabres per on anem passant a poc a poc. No criden, perquè aprofiten per descansar i entrar en calor. Ja fa dies que aquesta imatge té un altre significat per mi.